Formatges i trens

Ahir ens vam passar el dia fent panxing, així que us el resumiré dient que vam estar a dues platges, una al matí i una a última hora de la tarda. Entre mig vam fer un menú de plats gegants i el Marc es va demanar el seu pop a la gallega, que des del primer dia li venia de gust. Després l’Oriol ens va demanar anar al Thomas i amb l’excusa el Marc va fer una siesta de més d’una hora i jo una bona tirada a El Médico. Ja porto un quart del llibre (ei, son 793 pàgines, concretament!!). I com dic vam acabar la tarda de nou a la platgeta dels surfistes (Platja de San Antolín).

Avui, en canvi, ja teníem alguna cosa pensada. De nou, el mal temps estava present però hem passat olímpicament i hem seguit els nostres plans com si fes un sol caribenyo.

Hem tornat a anar cap al “Concejo de Cabrales” (els “concejos” equivaldrien a les nostres comarques), on ja vam estar fa uns dies, per fer una visita guiada a una cova museu que mostra com es cura el formatge de Cabrales. El matí se’ns ha tirat a sobre i començàvem la ruta a les 13.15h. La visita a la cova ha estat breu per nosaltres però suficient per l’Oriol, que prestava atenció a les explicacions de la guia com si realment fos del seu interès. Després ens han mostrat un vídeo de com és l’elaboració del formatges pas a pas i “tres quartos de los mismo”. Quin riure que feia allà assegut mirant-se el vídeo! Després hi ha hagut una degustació de Cabrales i l’únic que ha repetit tres cops ha sigut ell.

Bé, com a dades d’interès, us puc dir que el formatge de Cabrales és denominació d’origen des de l’any 1981. Que és digui de Cabrales no vol dir que sigui un formatge de cabra, sinó que el nom procedeix del concejo on s’elabora. En realitat el formatge està realitzat al 100% amb llet de vaca encara que hi ha una varietat que barreja la llet de vaca amb un 5% d’una altra llet (d’ovella i/o de cabra). El fet de que fermenti dins les coves del concejo és perquè a la quallada que s’elabora en les “queserias” segons les tècniques d’antanyo, penetri un fong present en l’ambient que es diu penicillium (dic jo que deu ser família del fong que Fleming va descobrir que formava la penicil·lina). En fi, que aquest fong és el responsable de les línies blaves que li donen el gust picant i característic a aquest formatge.

Després de la ruta hem tornat cap al poble més proper i hem dinat. Tapeo: que si una favada, que si una amanida amb seitons i anxoves, que si una taula de formatges i embotits (la dieta la comencem dilluns, tranquils, aquí ens hem deixat anar “tres pueblos”).

Finalment hem decidit ser fidels a les nostres promeses i hem “anat en tren”. L’Oriol ha demostrar al llarg d’aquests 10 dies haver-se convertit en un gran Capità (d’un vaixell pirata). Fa tot el que fan els Capitans, menja peix, menja fruita, demana tots els pipis, deixa de plorar de seguida quan es dona conte que els capitans són valents, bla, bla, bla ... per tant li devíem una. ANAR EN TREN! L’únic tren d’interès que hem trobat ha estat un funicular que puja a Bulnes.

Bulnes és un petit poble a dalt d’una muntanya on no hi poden accedir cotxes. L’única manera d’arribar-hi és escalant o bé a través d’un funicular que travessa la paret de roca durant 8 minuts. Ha sigut BRUTAL, BESTIAL deia (aquest és l’estribilló d’una cançó dels Supers). El poblet pràcticament no tenia res a veure però vaja passava un riuet ben maco i tot estava decorat amb flors amb molt bon gust. Inclús ens hem trobat unes botes de muntanya velles que servien com a torreta. Molt curiós i en aquell context francament m’ha agradat molt com a idea de decoració.

De tornada hem passat pel super i la farmàcia, el Marc te una mica de mal d’esquena, i en arribar a l’apartament hem sortit a fer una volta pel tram de senda costera que queda just al costat i que el Marc descobrir l’altra dia quan va sortir a córrer. Hem caminat per la senda que està molt ben marcada fins arribar a la platja i hem tornat. Hem fet molt d’esport, perquè l’Oriol ens feia fer carreres cada dos per tres. Quin tio no se li acaben les piles!!!

Al vespre dutxa i sopar de restes, que per ser de “retales” com diuen a casa meva, no ens ha quedat gens malament.

Bona nit!