Formatges i trens

Ahir ens vam passar el dia fent panxing, així que us el resumiré dient que vam estar a dues platges, una al matí i una a última hora de la tarda. Entre mig vam fer un menú de plats gegants i el Marc es va demanar el seu pop a la gallega, que des del primer dia li venia de gust. Després l’Oriol ens va demanar anar al Thomas i amb l’excusa el Marc va fer una siesta de més d’una hora i jo una bona tirada a El Médico. Ja porto un quart del llibre (ei, son 793 pàgines, concretament!!). I com dic vam acabar la tarda de nou a la platgeta dels surfistes (Platja de San Antolín).

Avui, en canvi, ja teníem alguna cosa pensada. De nou, el mal temps estava present però hem passat olímpicament i hem seguit els nostres plans com si fes un sol caribenyo.

Hem tornat a anar cap al “Concejo de Cabrales” (els “concejos” equivaldrien a les nostres comarques), on ja vam estar fa uns dies, per fer una visita guiada a una cova museu que mostra com es cura el formatge de Cabrales. El matí se’ns ha tirat a sobre i començàvem la ruta a les 13.15h. La visita a la cova ha estat breu per nosaltres però suficient per l’Oriol, que prestava atenció a les explicacions de la guia com si realment fos del seu interès. Després ens han mostrat un vídeo de com és l’elaboració del formatges pas a pas i “tres quartos de los mismo”. Quin riure que feia allà assegut mirant-se el vídeo! Després hi ha hagut una degustació de Cabrales i l’únic que ha repetit tres cops ha sigut ell.

Bé, com a dades d’interès, us puc dir que el formatge de Cabrales és denominació d’origen des de l’any 1981. Que és digui de Cabrales no vol dir que sigui un formatge de cabra, sinó que el nom procedeix del concejo on s’elabora. En realitat el formatge està realitzat al 100% amb llet de vaca encara que hi ha una varietat que barreja la llet de vaca amb un 5% d’una altra llet (d’ovella i/o de cabra). El fet de que fermenti dins les coves del concejo és perquè a la quallada que s’elabora en les “queserias” segons les tècniques d’antanyo, penetri un fong present en l’ambient que es diu penicillium (dic jo que deu ser família del fong que Fleming va descobrir que formava la penicil·lina). En fi, que aquest fong és el responsable de les línies blaves que li donen el gust picant i característic a aquest formatge.

Després de la ruta hem tornat cap al poble més proper i hem dinat. Tapeo: que si una favada, que si una amanida amb seitons i anxoves, que si una taula de formatges i embotits (la dieta la comencem dilluns, tranquils, aquí ens hem deixat anar “tres pueblos”).

Finalment hem decidit ser fidels a les nostres promeses i hem “anat en tren”. L’Oriol ha demostrar al llarg d’aquests 10 dies haver-se convertit en un gran Capità (d’un vaixell pirata). Fa tot el que fan els Capitans, menja peix, menja fruita, demana tots els pipis, deixa de plorar de seguida quan es dona conte que els capitans són valents, bla, bla, bla ... per tant li devíem una. ANAR EN TREN! L’únic tren d’interès que hem trobat ha estat un funicular que puja a Bulnes.

Bulnes és un petit poble a dalt d’una muntanya on no hi poden accedir cotxes. L’única manera d’arribar-hi és escalant o bé a través d’un funicular que travessa la paret de roca durant 8 minuts. Ha sigut BRUTAL, BESTIAL deia (aquest és l’estribilló d’una cançó dels Supers). El poblet pràcticament no tenia res a veure però vaja passava un riuet ben maco i tot estava decorat amb flors amb molt bon gust. Inclús ens hem trobat unes botes de muntanya velles que servien com a torreta. Molt curiós i en aquell context francament m’ha agradat molt com a idea de decoració.

De tornada hem passat pel super i la farmàcia, el Marc te una mica de mal d’esquena, i en arribar a l’apartament hem sortit a fer una volta pel tram de senda costera que queda just al costat i que el Marc descobrir l’altra dia quan va sortir a córrer. Hem caminat per la senda que està molt ben marcada fins arribar a la platja i hem tornat. Hem fet molt d’esport, perquè l’Oriol ens feia fer carreres cada dos per tres. Quin tio no se li acaben les piles!!!

Al vespre dutxa i sopar de restes, que per ser de “retales” com diuen a casa meva, no ens ha quedat gens malament.

Bona nit!

Cangas de Onís i Covadonga

El Marc es va baixar una aplicació per anar mirant el temps però més val que ni l’haguéssim consultat perquè és més dolenta que jo orientant-me.

En teoria avui havia de fer bo però rian de rian. Sol i núvol tirant a molt núvol. Decisió dràstica. “Fem muntanya i que sigui el que Deu vulgui” paraules textuals del Marc que si menciona a Deu és que va en serio! Doncs au cap a Covadonda que anem!

Per arribar fins als llacs hem fet parada a Cangas de Onís. Ens havíem quedat sense cafè i com ja saben les meves partners, Sin Café no hay Mañana! A més s’havia de veure Cangas era un must a la llista de llocs per visitar.

Torno a dir que Astúries em fa pensar sovint en Irlanda. Al llarg de la volta per Cangas ens ha plogut i ens ha fet un sol espatarrant amb una diferencia de 10 minuts. El temps que hem trigat a comprar-li a l’Oriol 3 parells de sabates Mayoral per tot l’hivern per 15€ cada un! La ganga del dia!

Com a mínim tindré aquest bon record de Cangas perquè tots tres hem anat de morros per tot el poble. Marranada important de l’Oriol. S’ha enfadat amb el mon i es negava a caminar. Els 16 quilos d’Oriol més els 5 extres de càmeres, robes de recanvi, xubasqueros, bolsos i demès ens tenen l’esquena atrofiada al Papa Marc i a mi. Així que ens hem hagut de plantar.

Hem de dir que hores més tard hem descobert que tenia mal de panxeta, pobret. Com que estem en període d’entrenament de control d’esfínters i “… els pipis i les caques és fan al Thomas (el nostre orinal) i no als calçotets …” doncs pobret ho ha portat a rajatabla. Després de buidar la panxeta tot ha anat com la seda i hem gaudit com a bojos de la resta del dia.

(torno a insistir que aquest és un blog de vacances i d’ús personal en un futur, ho dic per si algú troba que sobren els comentaris escatològics , ji ji ji…)

Bé, a Covadonga hem vist la Basílica (rapidito rapidito perquè a l’Oriol no l’interessava en absolut) i la Mare de Deu que com la Moreneta és ben petitona. Un cop als llacs, ha sigut fantàstic. L’Oriol estava molt participatiu, ha caminat i corregut molt, ara diu que fa esport, i hem fet mil fotos. Cosa que ens feia falta recuperar especialment al Marc, que últimament no s’hi ha pogut dedicar gaire.

El cel estava tapadet però tot i així trobo que hem encertat en pujar-hi. La temperatura era agradable i hem vist centenars de vaques per tot arreu. Inclús una en mig de la carretera, literalment, tota tranquil·la ella descansant com una sagrada vaca índia.

Els llacs són dos i estan separats per una petita colina que fa de mirador entre ells. Allà hem fet unes panoràmiques ben xules i hem aprofitat per berenar un iogurt de coco. De baixada hem fet una volteta pel prat contornejant la cintura això si, perquè a la que et despistes trepitges una caca de vaca del tamany d’una truita de patates!

Casualment hem vist un mapa on senyalava les mines de ferro de la zona. Es veu que als voltants dels llacs hi ha moltes i just allà hi havia la de Buferreta. Cap allà que hem hagut d’anat perquè es veien claríssimament unes vies i un vagó!!!

Per si us interessa hi ha 70 esgraons fins arribar, almenys això és el que diu l’Oriol ... Com us diria??? ..., ha estat el millot moment del viatge, hem hagut de passar per un tram de mina d’uns 10 metros, força real i una mica desagradable (per mi), ara l’Oriol ha flipat perquè anava per les travesses! Iaio Jordi, ets un crack!

Un altre trosset d’Astúries

Família, amics … ahir vam sortir tard de l’apartament per mil històries imprevistes i com que el bon temps continuava donant-li la esquena a la muntanya vam decidir tornar a fer volta per la costa a veure poblets i platges.

Vam visitar dues platges molt peculiars. Una d’elles la Playa de Gulpiyuri. Davant de la sorra té una paret de roca de manera que no veus el mar però el sents, i a més, el sents amb força perquè un cop puges a la roca que fa de paret es pot veure una manta de mar ferotge que no te l’acabes. Sembla ser que el mar es filtra per sota de les roques. Aquest racó està catalogat com una de les platges més boniques d’Espanya.

A la tarda parlava amb una noia de Llanes de tota la vida i em comentava que no els agrada fer gaire publicitat de les seves platges. Prioritzen mantenir allò que la natura els ha donat, en el millor estat possible. Llestos els asturians, eh? Alguna cosa haurien d’aprendre a Marinar d’Or, Ciudad de Vacaciones.

Efectivament aquesta és una observació que amb el Marc havíem fet. Aquesta gent té un respecte per l’entorn força envejable. Fins al punt que hi ha punts que sota el meu punt de vista són inclús perillosos però per no distorsionar el paisatge no els protegeixen o ho fan d’una manera poc eficaç.

Bé, la segona platja de la que us parlava es una de la que no recordem el nom però vaja crec que després de que em diguessin que només a Llanes hi ha 32 platges, no val la pena memoritzar-les. Observeu las imatges i comprendreu de què estic parlant.

Com que aquest blog és principalment d'ús personal, em ve de gust mencionar una persona que al llarg d’aquests dies em ve al cap sovint. Don Humberto! Un profe que vaig tenir a EGB, un asturiano entre viejo, entre verde, entre facha ... vamos un primor! I ho dic en castellà perquè era el profe de llengua castellana. El molt punyetero era tot el que he mencionat abans però a més tenia la fascinant capacitat de transmetre’m passió per la lectura, per l’escriptura, per les paraules. Quin tio ens feia memoritzar el significat de paraules que sonaven tan be però que mai he fet servir. En fi encara a dia d’avui quan oloro un puro recordo les classes de llengua castellana quan Don Humberto es fumava un mentre parlava de rima!

Cabrales

Avui teniem la intenció d’anar més cap a l’interior i començar a disfrutar dels Picos d’Europa. I així hem fet. Ens hem dirigit cap a la regió de Cabrales. El paisatge és impressionant. No em canso de dir-me a mi mateixa que aquesta terra m’està sorprenent. No venia amb gaires expectatives i francament haig de dir que val la pena apropar-s’hi.

El color verd dels prats ens ha acompanyat en tota la ruta d’avui al igual que el so del riu arrossegant-se cap al mar. A més la veu melòdica de la Silvia Pérez Cruz, que sempre ens acompanya en els nostres viatges, encara accentuava més el “moment de felicitat”. Jo li dic moments de felicitats a aquells instants en que TOT és perfecte, bona música, bon paisatge, el meu petit dormint, el Marc al meu costat….! Uff que me’n vaig del fil ….

El tema és que al final hem arribat a un poble de la regió de Cabrales típic, amb el seu riu, el seu pont, uns orrios i un ultramarinos on hem comprat un formatge de cabrales de tres llets, ovella, cabra i vaca. A la nit l’hem provat i és una PASADAAAAA de bo!

Al cap d’una estona hem anat cap a la Vall del Cares, òbviament no anàvem a fer ruta però ens hem apropat per veureu i per fer-nos una mica de mala sang, ja ja ja Ja arribarà el dia que puguem caminar amb l’Oriolet!!! Ell la veritat és que avui només demanava bracets …

Un cop vist hem passat a Cantabria i hem anat a veure San Vicente de la Barquera. Sort que ho hem decidit perquè hem descobert una ruta a les afores d’aquest poble que era una passada. Millor mireu les fotos i podreu jutjar.

Una mica de pluja …

Ahir diumenge ens vam llevar amb la impressió de que la tardor havia arribat. El cel estava totalment tapat i una cortina de pluja no va deixar de caure al llarg de tot el matí. La nit abans havíem consultat el temps però vaja sempre tens la esperança de que no sigui per tant, i especialment si estàs de vacances.

Però vaja, el temps era el que era i no havien gaires opcions. Així que vam allargar una mica al llit i el Marc fent-se el valent i aprofitant un moment de claror de pluja va sortir a córrer pels voltants. Sort que ho va fer, després quan em mostrava les fotos dels racons que havia descobert per la senda costera, em vaig morir d’enveja.

L’Oriol i jo ens vam quedar a l’apartament jugant amb la moto nova, el premi de la Iaia Patro, i jugant a un joc de l’iPad al que reconec que m’he enganxat més jo que el nen. Vaig poder llegir mig capítol d’un llibre que he portat, El Médico de Noah Gordon, que em trasllada a la època medieval durant una estona. Brutal com vivien aleshores.

Quan el Marc va arribar, ben xop per cert, vam dinar i de seguida vam agafar el cotxe el temps estava canviant i havíem d’aprofitar.

Vam improvisar una visita a un poble mariner anomenat Lastres, un poble amb cap carrer pla, tot eren pujades i baixades, quin horror. Les cases estan tan mal disposades que cada casa del poble te un número, de manera que ens vam trobar davant d’una que era el 489!! Jolín ni que fos la Diagonal de Barcelona. Ja ja ja.

A les afores d’aquest poble hi ha el MUJA, Museu Jurasic d’Asturies. Ja ens havien parlat d’ell i feia bona pinta per l’Oriol. La sorpresa va ser que als jardins de fora del museu hi havia una exposició gratuïta de repliques enormes de dinosaures. L’Oriol es va tornar boig imitant les boques plenes de dents dels bitxos.

Per compensar vam entrar a la botiga a comprar un llibre de dinosaures i un Playmobil amb una moto, que poca cosa te a veure amb els dinosaures, però no vaig ser capaç de que deixés la caixa a l’estanteria!!!

D’aquí vam anar cap a Tazones un altre poble mariner del que la Alba ens havia parlat que hi havia una casa tota decorada amb conxes. La vam trobar. I tant el paio va estar 20 anys decorant-la. Qui no te feina el gat pentina! Aquesta frase m’agrada molt, ji ji, els meus sogres la diuen molt! Allà vam sopar com uns reis fent una mica de tapeo, que si uns calamars que si un rap. No hi ha com estar de vacances.